(sense títol)

Introducció

Aquest petit diccionari conté una part del recull de lèxic que ha anat arreplegant l’associació Escunç. Això vol dir que conté aportacions de la gent ribagorçana d’ençà de la crida que, fa uns anys, va fer la delegació a l’Alta Ribagorça del Consorci per a la Normalització Lingüística, una iniciativa que rebria el nom de Dis-hi la teua. De fet, d’allà va nàixer Escunç com a associació dedicada a promoure el coneixement de la parla de la Ribagorça. 

És un fet conegut, que caracteritza el nostre temps, el retrocés sense precedents de la diversitat lingüística; tant pel que fa al nombre de llengües vives com a la seua diversitat interna, i és aquest segon cas el que volem remarcar ací. Hi contribueixen inevitablement els canvis en la manera de comunicar-nos, la mobilitat a llarga distància, l’escolarització universal, el canvi cultural. Ara bé, també hi ha una idea equívoca sobre el valor que cal atorgar als parlars transmesos de manera tradicional, una idea que els ha anat en contra. En algun moment es va tendir a confondre l’adquisició d’una varietat normativa de la llengua, aplicada als àmbits formals i a la comunicació massiva, amb l’abandonament de les formes considerades locals, o no normatives, adquirides informalment i associades a les xarxes de relació més immediates. És una visió errònia perquè, tant com formalitat i informalitat són complementàries i igualment necessàries per a la vida en societat, és bo tindre maneres de comunicar-se associades a cada àmbit; això ens permet construir entorns complementaris en funció de com ens hi movem verbalment: a vegades necessitem parlar formalment, a vegades volem tot el contrari. 

I de la mateixa manera vivim en territorialitats diferents al mateix temps. Per exemple, l’àmbit territorial definit pel nostre entorn estrictament local s’insereix en la vida social d’una vall o directament de la comarca. Tot això té les seues complexitats, però en tot cas hi ha una idea tradicional d’àmbit compartit que en diem país. Simplificant-ho potser massa, ser del país, en termes estrictament territorials, seria compartir aquest àmbit de relacions. I aquest ser del país es reconeix, com un dels trets obligats, en una manera de parlar. S’hi superposa un altre àmbit més ampli, que pot anar des del conjunt de les comarques veïnes fins a tot allò que en diem Ponent, és a dir incloent-hi les terres de la plana on van a confluir els rius del nostre entorn, i on Lleida és tradicionalment el centre de referència, allà on tanta gent de la Ribagorça, dels Pallars i de l’Alt Urgell s’han anat a establir al llarg de la història. És el que tradicionalment n’hem dit l’Urgell, un pr’avall on han confluït els diversos pr’amonts pirinencs. I finalment un tercer àmbit, en termes lingüístics, el formen tota la resta de territoris on, si tu dius bon dia, pots esperar que et responguen bon dia. En general, solem expressar-nos de maneres lleugerament diferents en cadascun d’aquests espais territorials. Cadascú troba aquí la seua manera de fer, però solem recórrer espontàniament a una varietat lleidatana, o més ben dit ponentina, i no tan clarament ribagorçana, quan ens situem en un àmbit de comunicació que no és el comarcal tal com l’hem descrit abans. Això no vol dir abandonar res, sinó modul·lar l’expressió en funció del cas. Ho fan els parlants de totes les llengües que funcionen amb normalitat i vol dir, novament, que la relació entre les varietats internes d’una llengua és complementària.

Tornant al país, el fet que la parla en siga una característica intrínseca permet adoptar-la com a eina d'(auto)inclusió. Arribar a ser d’un lloc vol dir, en essència, entrar en un àmbit de relacions locals més que no pas en una mecànica administrativa que tendeix a la impersonalitat. Faríem bé de mantindre aquest criteri lingüístic com a indicador d’inclusió, com un tret que pot ser adoptat i com un tret que podem oferir. Totes les comunitats, per grans que siguen, s’han de construir des d’allà a on toquem a terra. 

Per tant, aquí hi trobareu una aportació a les moltes maneres de trobar-nos a casa nostra; per exemple identificar la neu fagonya, el contrast entre un batisteri i un tribulossi, la presència indiscutible dels diaplorins, o la diferència entre un esvol i un escabot.

L’associació Escunç va crear, allà en dies, un espai web amb un diccionari. El que teniu tot seguit n’és un primer resultat passat per l’edició a càrrec del Grup de Geolingüística i Sociolingüística de la Universitat de Lleida. El diccionari s’anirà fent en web com sempre, i esperem crear un diàleg fructífer, entre paper i entorn virtual, entre generacions, i entre les persones i els indrets on viuen.

És important remarcar que aquesta és una obra col·lectiva. La iniciativa Dis-hi la teua va permetre descobrir que el ribagorçà és un dels nostres grans motius de reflexió, potser íntima a vegades, i que recollir les paraules o expressions que el caracteritzen és una tasca a la qual algunes persones dediquen esforç i passió. És lloable i admirable, i la raó de ser d’aquest recull. Això no obstant, cal esmentar algunes aportacions especialment rellevants:

– el recull que va fer Milagros Feixa, un conjunt de fitxes amb entrades lèxiques i definicions, a vegades també amb exemples. És fruit de diversos anys de recordar formes característiques de la seua parla, corresponent en concret a Rins, ben bé a l’extrem nord-occidental del domini lingüístic. Sens dubte un document que cal reconèixer i agrair, caracteritzat no només per la voluntat de rigor i ordre, sinó també per reflectir una parla fronterera, on ocasionalment ens trobem elements del veí benasquès;

– el recull de Josep Maria Rispa, que aplega un bon nombre de formes procedents de Boí però també d’altres indrets de la vall, de la comarca i fins i tot de la Vall Fosca, remarcable per la seua precisió i riquesa, amb una especial sensibilitat cap als matisos lèxics. El recull inclou també anotacions de caire cultural, com ara observacions sobre mètodes tradicionals de predicció meteorològica i altres en relació amb el mon natural;

– el recull de Marisol Garcia. És el resultat de moltes trobades a Ca de Xoquín de Durro, on aportacions diverses eren pacientment recollides i ordenades per l’autora. El fet de ser, en ell mateix, una obra col·lectiva, confereix al recull un caràcter particular i n’explica l’extensió i el grau de detall;

– el recull de Josep Escoll, d’Igüerri, una extensa llista de paraules, fruit d’un treball de memòria a partir de la pròpia vivència. Té la particularitat de ser una mena de diari lexical, si se’n pot dir així: una anotació memorística motivada per la percepció del canvi cultural;

– el recull de Sabina Lapedra, que es nodreix d’un entorn familiar i de les observacions de la gent gran de casa. És un context diacrònic diferent dels anteriors, apareix el suport informàtic i, al mateix temps, la preocupació per uns detalls semàntics i una fraseologia que es van esborrant amb el temps;

– caldria remarcar també algunes iniciatives que s’han deixat veure en xarxes socials. A Twitter, per exemple, cap a darrers de 2019 es va activar un fil on es compartien paraules característiques del ribagorçà. Més tard, el perfil d’Instagram Ribagorçanament ha difós un recull lèxic, que pot semblar encara poc extens però que mostra una elaboració inusual, sempre acompanyada de contextos, descripcions morfològiques (per exemple, conjugació en el cas dels verbs) i precisions fonètiques i semàntiques. En cal remarcar la voluntat descriptiva i el treball de presentació, apreciable fins i tot des d’un punt de vista estètic.

Dos coses més cal dir sobre el recull que presentem. En primer lloc, que no conté tot el que les fonts esmentades aporten, perquè traslladar-ho d’un suport a un altre demana un cert temps, una tria i una adaptació. Esperem que hi haurà futures edicions amb noves incorporacions. En segon lloc, que el que presentem no és literalment un recull de paraules característiques del ribagorçà. O no és només això. Com que la seua font no és una recerca focalitzada sinó l’aportació col·lectiva, en realitat el que conté són formes que la gent de la nostra comarca, en la seua percepció quotidiana, s’adona que tenen una presència nul·la en els usos generals del català, i per contra formen part del bagatge lingüístic personal d’ençà dels primers anys de la infantesa, o bé les ha pogut sentir en algun moment a algú que pot passar per parlant «autèntic». Això inclou expressions particulars del ribagorçà, certament, però també altres que pertanyen a tot el domini lingüístic català i que han anat caient en desús. És, doncs, un testimoni del fet que els temps canvien i que, tot i que potser guanyem precisió en l’ús de la llengua, sens dubte també perdem expressivitat. És un fet general a la llengua, i de fet a totes les llengües que viuen en entorns culturals cada cop més reduïts a un de sol. 

El recull té la forma esperable d’un diccionari, presenta una llista d’entrades cadascuna de les quals consisteix en una paraula, seguida de la seua categorització gramatical, la forma fonètica en una transcripció simple, opcionalment una indicació sobre el lloc d’on prové, i tot seguit la definició. Un exemple:

bobó. m. [bobó] (Ma Po) Gra de raïm o fruit en forma de raïm. La moixera i la cornera fan uns bobons negres.

paraula: bobó (en negreta)

categoria gramatical: m. (substantiu masculí)

fonètica: [bobó] entre […] tal com es llegiria

procedència: Ma i Po, és a dir Malpàs i el Pont de Suert, en parèntesi

definició: descripció del significat

exemple: contextualització (en cursiva)

Les indicacions de lloc (com ara Malpàs i el Pont de Suert, en l’exemple anterior) només responen a la procedència de les aportacions: d’on han arribat o, en algun cas, on han estat sentides. Aquesta localització és genèrica a vegades: en ocasions, es tracta de persones que van participar en Dis-hi la teua i que identificaven la seua localització com a Vall de Boí; en altres casos apareix l’identificador ROcc (Ribagorçà occidental), referit a la banda dreta de la Ribagorçana, que indica que atribuïm la paraula a aquesta àrea sense que en puguem precisar més. En alguns casos no hi ha localització, perquè s’atribueix l’entrada al ribagorçà de manera geneal. De tota manera, les etiquetes geogràfiques no són en absolut vinculants quant a l’extensió territorial de cada entrada, que en general, de ben segur, és sempre molt més àmplia. Les localitzacions que trobareu són:

B Boí

Be Betesa

Bo Bonansa

Br Beranui

Bu Buira

Ca Castanesa

Ci Cirès

CO Castarner de le Olles

Cr Cardet

Du Durro

EV Erill-la-Vall

Go Gotarta

Ir Irgo

LBo Les Bordes

Ll Llesp

LP Les Paüls

Ma Malpàs

No Noals

Po Pont de Suert

Ra Raons

Ri Rins

ROcc Ribagorçà occidental

Se Senet

SO Sant Orenç

So Soperuny

Sp Sopeira

ST Sagarras-Tolva

Ta Taüll

VB Vall de Boí

Vl Vilaller

Ocasionalment, a dins de les definicions trobarem crides com ara «Pa de quilo o més, normalment aplanat (vid. tinyol)». Vol dir que hi ha una entrada, en aquest cas «tinyol», que té a veure amb la definició i que podem trobar al mateix diccionari.

En un recull com aquest, una qüestió central tés la representació escrita de formes que divergeixen de la llengua estàndard. Què fer amb una paraula que sona «puiada» però que normativament s’ha d’escriure pujada? Una opció és representar-la normativament, tenint en compte que al costat n’indiquem la pronunciació: [puiàda]. Una altra és transgredir la norma i escriure puiada. En el nostre cas hem aplicat una grafia fonètica, no normativa, en alguns casos: goiata, goi, roia, puiar. Això perquè, o béen certa manera són emblemàtics (el cas de goiat, –a, afectiu referit a una persona jove; el cas dels gois, com a peça cantada a missa), o bé estan lligats a la toponímia, com en roia i puiar (p. ex. Roies de Cardet, Puiafalcons). Representem també rebui–rebuiar, per tal de mantindre la coherència interna en un terme d’ús molt específic. Tret d’això, hem mantingut la grafia normativa perquè és directament llegible amb la fonètica ribagorçana: faig, maig… permeten una lectura [fai], [mai] sense problemes perquè mostren una correspondència sistemàtica, i de la mateixa manera les formes verbals haig, vaig, veig…, que poden ser llegides [hai] [vai] [vèi]…

En general, doncs, ens estalviem l’ús de grafies no normatives si no és en casos molt particulars, perquè la llengua escrita és prou flexible en la correspondència grafia-so.

Fonètica a banda, en temes lexicogràfics, lògicament algunes entrades no tenen presència en obres normatives, altres no figuren en cap recull conegut, normatiu o no. Així doncs, el recull aporta algunes novetats. En la vida de la llengua, les formes normatives generals es defineixen, precisament, pel contrast amb l’ús informal i d’abast territorial més restringit. El nostre recull és una evidència de tot això: al costat de formes que el ribagorçà comparteix amb altres territoris, com ara esllomar, n’hi trobem algunes que pertanyen a un domini geogràfic molt específic, com ara aveien, que pràcticament és exclusiva de la Vall de Boí; o bé a grups socials particulars, com ara crestó, propi de l’activitat pastoral; sovint també a un ús extremament informal, com ara curpir; i també en alguns casos anuncien un lliscament cap a l’arcaisme, en la mesura que són formes que han tendit a caure en desús, com seria esmostar. Això, que pot semblar una collita de rareses, exotismes i rampoines, en realitat reflecteix el valor que donem a totes aquelles dimensions: els indrets que són els nostres, unes maneres de relacionar-nos amb el medi, unes relacions socials construïdes des de la proximitat física, i una consciència que tot aquest patrimoni, per alguna raó, ens ha arribat abans de perdre’s. Potser ens recorda que, si no saps ben bé a on has de fer cap, més et val no marxar sense el morralet.

Taula de treball del diccionari de l’associació Escunç.